Els veïns del davant

Marc Márquez va guanyar el campionat del món de motociclisme de Moto GP; Espargaró i Viñals també van vèncer en les seves respectives categories. I, a partir d’aquí, arriba la lluita dels necis: donem pas a aquell ús del llenguatge. De puntetes, com qui no vol la cosa, els mitjans i el públic inicien una pugna absurda, sense saber ben bé qui l’ha volgut començar. Tres campions catalans o tres campions espanyols. Quina bandera onejava? La va agafar amb passió Márquez o es va veure obligat per l’ogre espanyol? Va molestar l’himne als seus seguidors independentistes? És el flamant representant d’una nació que s’allibera 300 anys després? O un altre venut a la fama i els diners atorgats per l’espanyolisme més recalcitrant? Uns i altres hauríem de pensar en quin moment ens hem tornat tan absurds. En quin moment una cursa de motos patrocinada per multinacionals ha esdevingut lluita nacional per tanta gent?

Avui farem les coses al revés: normalment fixem la vista en el feixisme sociològic que encara impregna molts sectors de l’estat espanyol. Ho critiquem i ens indigna, amb molta raó, tot i que no hauríem d’oblidar que a Catalunya, moltes de les grans fortunes es van formar durant el franquisme. No tothom ha estat sempre oprimit. Avui cal dirigir la mirada a un sector creixent: l’independentisme català. Legitimat per la negació de Madrid, s'ha convertit en la força majoritària a Catalunya. Després, molts han perdut el nord. Formar part del bàndol guanyador pot fer perdre el món de vista. Per molts, l’episodi esportiu d’ahir no ha fet més que reforçar una teoria que va agafant pes: alguns estan tant a favor de la seva llibertat nacional que són capaços de tapar els sentiments dels seus conciutadans. Márquez o qualsevol personalitat pública pot passar de patriota a botifler en qüestió de setmanes, n’hi ha prou amb una declaració o una filiació diferent a la línia oficial. Uns recriminen que agafés la bandera, i molts altres, més tolerants –i perdonavides-, comenten que es va veure obligat per la situació. I què passaria si, simplement, es sentís català i espanyol? Tant dur seria d’acceptar-ho? Després de tants anys de persecució, l’independentisme català corre el perill de creure’s massa a sí mateix. D’ofegar-se, com Narcís, després de tanta autoadmiració. Molts catalans quadribarrats i patriotes ja creuen que els seus sentiments són els únics dignes d’acceptar, tolerar i comprendre: la lògica no dóna lloc a una altre posicionament que no sigui l'independentista.

El procés segueix aturat, CiU vota en contra d’un referèndum unilateral d’independència, les farmàcies estan a punt de col.lapsar, i cada dia hi ha més pobres a Catalunya. Però aquest independentisme encegat continua esperant la carta màgica salvadora, la d’aquesta bandera catalana hissada pels de sempre. Uns i altres nacionalistes són el reflex de dos llocs on, a falta de polítiques socials, es busca el benestar col.lectiu en absurdes batalles esportives.

VAVEL Logo