Més d'un cop, en cercles reduïts i fent broma, he comentat la meva intenció de presidir un dia Catalunya. 'Quan sigui president de la República socialista catalana' resulta una frase plena d'improperis que costen d'ordenar. Jugant a les probabilitats, no sé si és més difícil que Catalunya s'independitzi, que l'estat resultant sigui socialista, o que jo en sigui el president: una utopia rere una altra guarnides amb un punt d'egolatria personal infumable. Seguint en aquest joc, he comentat que una de les meves primeres mesures seria organitzar excursions educatives pels partidaris del liberalisme econòmic, els seguidors del Déu mercat que tot ho ordena i tot ho manega. Sí, aquells que pensen que la productivitat ho justifica tot, que no descarten l'esclavitud, justiquen l'imperialisme i sempre troben alguna forma de normalitzar les violacions flagrants dels drets humans arreu del món amb un concís 'les coses podrien anar encara pitjor.' Cada dia n'hi ha més d'aquests, fins i tot entre la joventut, un col.lectiu normalment vinculat als moviments socials i a les revolucions: en èpoques magres, l'individualisme es converteix en una solució per a molta gent. I ara, amb el simpàtic colonialisme cultural yankee -i l'estricte pensament protestant del mèrit i del treball, del 'self-made man'- ocupant les nostres vides, l'adopció d'aquestes postures és pràcticament natural.
Jo, de forma gratuïta -ho pagaria l'estat, fet que els indignaria profundament per la manca d'eficiència de la mesura-, els enviaria d'excursió a uns camps d'entrenament, a uns centres de proves on podrien veure com funciona el lliure mercat. Aquests centres d'internament tindrien poques normes, però s'haurien de complir sense cap tipus d'excepció possible: tancats en edificis sense llum, els liberals haurien de cosir samarretes del Barça i pilotes de futbol durant 18 hores al dia a canvi d'un salari d'uns 30 euros al mes. No podrien sortir-ne durant 5 anys, i durant aquesta estància de temps no podrien federar-se, sindicar-se o protestar per millorar les seves condicions. No hi hauria baixes per maternitat, ni limitacions per a l'ús dels seus fills en aquestes jornades laborals, tampoc tindrien cap tipus d'assistència mèdica, i la única forma de deixar aquests camps seria quan estiguéssin tan destrossats que ja no fossin útils per fer absolutament res. Òbviament totes les seves demandes serien vistes com a 'luxes' que el país no es podria permetre, i el mercat ja s'encarregaria de posar a cadascú al seu lloc pel bé de la productivitat, el benefici i el progrés de l'economia mundial. Molts d'ells acabarien morts o invàlids, però ja se sap que sempre val més cobrar poc que res, i que el sistema és així, què hi farem, ningú va dir que el món fos ideal. Després de 5 anys en aquestes condicions, els liberals podrien sortir dels camps i rebrien una sola pregunta:
- Creu vostè en el lliure mercat i el liberalisme econòmic?
Si la resposta fos afirmativa, la persona tornaria al camp durant un període de 5 anys més, per veure si té temps a repensar i veure en perspectiva què significa el lliure mercat més enllà de la porta de casa seva. I així podrien passar la resta de la seva vida, fins que un dia moríssin sense haver fet res més durant la seva existència. Anònims, amb les mans gastades, mig cecs, porucs i robotitzats, desposseits de la seva ànima, de la seva essència humana.
Amb aquest pla electoral, ni tant sols els meus amics em votarien. I el meu somni presidencial s'esvaeix entre les seves respostes indignades.
- Però Jaume, això és excessiu, això que proposes és una dictadura. Són camps de concentració!
I no els falta raó. La meva proposta té tots els elements de qualsevol dictadura o qualsevol camp de concentració: desposseeix a l'individu de la seva llibertat personal, castra les seves possibilitats d'emancipació, destrueix la seva capacitat de pensament, l'obliga a fer una activitat física que el mina físicament i anul.la qualsevol sortida d'aquest cercle diabòlic. No hi ha esperança de canvi, ja que el poder d'aquella persona ha desaparegut. Estaria a les meves autoritàries i dictatorials mans. Amb aquest pla, jo perdria les eleccions i -gràcies a Déu- mai podria desenvolupar aquesta idea malaltissa.
No obstant, tampoc faria falta. Aquesta realitat ja existeix. A Bangladesh, Cambodja o la Xina, es fabrica roba a preus irrisoris. A Costa d'Ivori, molts nens són apartats de les seves famílies per treballar en plantacions de cacau; seguint al continent, nens i adults es juguen la vida a la República Democràtica del Congo per aconseguir or, diamants, coltan, minerals que els garanteixin una subsistència precària. L'explotació està allà. Està al camperol colombià que ja no té terra per cultivar, al seu homòleg brasiler expulsat pels sicaris de les multinacionals, a l'esquizofrènic dominicà que viu entre els resorts de luxe a la costa i els barris més miserables de Santo Domingo. Ens sembla natural, ens sembla que 'és el que hi ha', ens sembla que 'sempre ha estat així': una mentida rere una altra per acceptar un sistema intolerable. Però el cercle de l'explotació sempre es tanca, sempre fan falta més beneficis, més diners, més productivitat, ergo més terres, més pobles i més treballadors per espoliar. Potser quan ens toqui a nosaltres ens adonarem que la utopia és creure en el Déu mercat enlloc d'intentar derrocar-lo. Aquesta dictadura està plenament instal.lada, aquests camps de concentració funcionen. I no són un pla electoral esbojarrat i un pèl sàdic d'un jove paranoic i egòlatra, són la imposició d'una sèrie de persones a les quals, per postres, no hem pogut votar. Ni tant sols van tenir el detall de preguntar. Enjoy capitalism.
