Quan arriba la nit tot el món, vullga o no, fa un resum. Un resum mental. Pensa en allò que ha passat durant el dia, els dies anteriors, recorda alguna cosa que ja fa temps que passà, algun detall que creu que és important ara mateixa,... També pensa en altres nits en les que també pensava en altres nits.
De vegades el cansament guanya la partida i facilita la son, altres no hi ha forma possible de combatre eixe pensament. Si damunt de tot això, aquest mateix dia has notat que eres motiu d’aclaparament per a algú... la son no aplegarà encara que la busques davall de les pedres. No hi ha pitjor sensació que notar que aclapares, que atabuixes per la teua forma de ser.
Eixa sensació es percep ràpidament. I fa molt de mal. Quan aclapares a algú, el millor que pots fer, encara que no vullgues, és apartar-te un bon temps. Si ja t’ha passat altres voltes, si ja has sentit eixa sensació tan desagradable, saps perfectament que esta nit no serà com anit. Anit venies d’uns dies bons, creient en tu mateixa i donant a entendre que valies per a d’alguna cosa. Però no, ara tot torna a eixa normalitat en la que tant i tant i tant incòmode et trobes. Eixa suposada normalitat que mereixes i que la vida et 'regala'...
Algú em va dir que tots els dies ix el sol. Jo no m’ho acabe de creure perquè quan preguntes les raons d’eixa afirmació, el silenci agafa protagonisme. Però d’on em va vindre eixa afirmació té molta credibilitat i crec que sempre la tindrà, així que no descarte res en eixe sentit.
